La vida és més bonica, des de dalt de la torre de Bufilla

Sense cap dubte, des de dalt de la torre de Bufilla la vida és més bonica. L’esguard és clar, fresc, net. La Serra Calderona, enfront, amb la falda entelada per una subtil boira. A llevant, la plana de l’Horta, a la qual geogràficament sempre ha pertangut Bufilla. El Puig, al fons, i darrere, la mar. A ponent, el poble, amb l’altra torre, a l’actual castell. Des de dalt hom pot imaginar, si es deixa gronxar només un poquet pel vent que bufa la història, altres temps en què la torre servava contacte visual amb les seues germanes de Museros, Bétera i Serra. I a sota, l’alqueria, abandonada per motius avui desconeguts, però de ben segur que enmig d’una terrible crisi. Els seus habitants van construir amb destresa una talaia que avui és el nostre llegat. Un encert la primera eixida de descoberta del patrimoni de l’Ateneu, n’esperarem les següents amb deler. 

En abaixar de la torre hom torna a les misèries quotidianes. Ens neguem a dir al món real; tant real és allò de dalt com açò de baix, si hom ho vol. Les peces extretes de Bufilla, romanen amuntegades en un magatzem del psiquiàtric, oblidades potser, amb risc d’espoli. Risc perllongat durant una trentena d’anys massa llargs, en què no se n’ha arribat a fer ni una catalogació. Qui es pense que tot està fet és perquè no té ganes de treballar. A Bufilla, sortosament ara Bé d’Interès Cultural, hom no pot anar cada diumenge a passejar-se i a somiar truites i veure animetes. No pas, els brètols la destrossarien en tres dies, o en dos, ho va dir l’arqueòleg municipal que en sap a muntó.  I mentrestant les peces de ceràmica oblidades, ves a saber en quin racó. Fer-ne una dignificació com ara un museu, afegint-hi altres troballes d’interès, com les abundants romanalles de l’època ibera, hauria d’esdevenir una prioritat.