Haití, segons Eduardo Galeano

El veritable ‘tsunami’ informatiu desfermat després del terratrèmol d’Haití ens va deixar, una vegada més, amb una buidor pregona.  Hores i hores de continguts informatius elaborats per enviats especials, amb cròniques repetitives, idèntiques, sobre la lluita per la supervivència dels haitians, el seu dolor. L’anècdota més personal, convertida en notícia. Els periodistes eren tan a prop del sofriment que fregava l’obscenitat. Com a espectadors, després de la comprensible empatia -que ens fa més persones-, el cansament, potser el fastigueig. Massa dies amb les mateixes cròniques, sempre puntuals. Pregunto a dos amics si després de tot en saben alguna cosa més, d’Haití, de la seua història, de les raons per les quals és el país més pobre d’Amèrica, ja devastat abans del terrabastall. “No, no res”. Què ens ha aportat, doncs, com a espectadors, aquest desplegament informatiu?.  Si no hi ha elements d’anàlisi, que ens ajuden a comprendre, caldrà reflexionar més encara sobre la funció de la informació, de la informació dels grans mitjans.

Ens il·lustra una vegada més Eduardo Galeano, de qui Las venas abiertas de América Latina em va impressionar vivament ja fa un grapat d’anys. Ara esmenta Haití al l’interesantíssim Espejos (Siglo XXI, Madrid, 2008):

Haití fue el primer país donde se abolió la esclavitud. Sin embargo, las enciclopedias más difundidas y casi todos los textos de educación atribuyen a Inglaterra ese histórico honor. Es verdad que un buen día cambió de opinión el imperio que había sido campeón mundial del tráfico negrero; pero la abolición británica ocurrió en 1807, tres años después de la revolución haitiana, y resultó tan poco convincente que en 1832 Inglaterra tuvo que volver a prohibir la esclavitud.

Nada tiene de nuevo el ninguneo de Haití. Desde hace dos siglos, sufre desprecio y castigo. Thomas Jefferson, prócer de la libertad y propietario de esclavos, advertía que de Haití provenía el mal ejemplo; y decía que había que “confinar la peste en esa isla”. Su país lo escuchó. Los Estados Unidos demoraron sesenta años en otorgar reconocimiento diplomático a la más libre de las naciones. Mientras tanto, en Brasil, se llamaba haitianismo al desorden y a la violencia. Los dueños de los brazos negros se salvaron del haitianismo hasta 1888. Ese año, el Brasil abolió la esclavitud. Fue el último país en el mundo.

Galeano ja havia escrit anteriorment articles sobre Haití, que pareixen estranyament actuals i són molt recomanables:

– Los pecados de Haití, publicat el 1996 al setmanari uruguaià Brecha, que explica la història de la democràcia haitiana.

– La maldición blanca, publicat fa sis anys al diari argentí Página 12, en què es remunta a la revolució haitiana i als primers anys de la independència.