El consumisme a dintre nostre
Acabat de llegir ‘Vida de consum‘ (Viena Edicions) de Zygmunt Bauman. El sociòleg polonès continua amb la dissecció de la nostra societat i el temps que ens ha tocat viure, que ell va definir amb encert amb el terme ‘modernitat líquida’. ‘Vida de consum’ explica com el consumisme ha colonitzat les relacions humanes, des de la construcció de la identitat a la vida de parella, i l’interior de les persones, obligades a ser consumidors i mercaderies a l’ensems. Les observacions de Bauman poden ajudar a comprendre molts dels comportaments que ens envolten, i l’angoixa que produeix la seua no observació. No de bades no hi ha exclusió pitjor que la que hom practica contra el ‘consumidor fracassat’.
És molt interessant la nota que en va fer el traductor, a partir de la qual es poden llegir altres apunts relacionats amb Bauman. Entre més coses explica els sistema d’anàlisi dels “tipus ideals”, heretat de Max Weber, que en una primera lectura en el llibre pot resultar de difícil comprensió per als no iniciats en la matèria.
Sense cap dubte, des de dalt de la torre de Bufilla la vida és més bonica. L’esguard és clar, fresc, net. La Serra Calderona, enfront, amb la falda entelada per una subtil boira. A llevant, la plana de l’Horta, a la qual geogràficament sempre ha pertangut Bufilla. El Puig, al fons, i darrere, la mar. A ponent, el poble, amb l’altra torre, a l’actual castell. Des de dalt hom pot imaginar, si es deixa gronxar només un poquet pel vent que bufa la història, altres temps en què la torre servava contacte visual amb les seues germanes de Museros, Bétera i Serra. I a sota, l’alqueria, abandonada per motius avui desconeguts, però de ben segur que enmig d’una terrible crisi. Els seus habitants van construir amb destresa una talaia que avui és el nostre llegat. Un encert la primera eixida de descoberta del patrimoni de l’Ateneu, n’esperarem les següents amb deler. Llegeix més
La falsa citació de Brecht
Curiosa, si més no, la qüestió de les citacions famoses atribuïdes erròniament i generalitzada. Estic segur que en cada cas hi ha una explicació coherent, ara bé, trobar-la ja són altres calces. Jo m’he topat un parell de vegades en públic amb aquella conegudíssima citació atribuïda erròniament a Bertolt Brecht, i m’ha vist en el paper -galdós- d’haver-la de corregir. I, a més, m’ha tocat fer-ho sense tenir-ne ni idea, de Brecht. En realitat el poema pertany a un pastor alemany, Martin Niemoller, l’escrit original del qual s’ha anat transformat -sembla- per tradició oral, com es pot llegir ací i ací:
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.
Tornen els bàrbars
Els bàrbars tornen per tancar TV3 al País Valencià, per la força, l’únic llenguatge que entenen amb els que consideren diferents. Davant la degradació de la vida política, amb uns nivells inimaginables de corrupció, de la convivència social, amb el lideratge en delictes relacionats amb la intolerància, i de l’economia, amb la davallada de tots els índex de benestar d’una economia de mercat, la Generalitat Valenciana opta per seguir atiant l’odi contra un enemic imaginari i anuncia que vol tancar el repetidor de TV3 de la Safor. L’altra acció destacada pareix que és la promoció d’un nou parc temàtic de la marca Ferrari. Tot plegat sembla extret d’un manual d’història política.
El govern valencià ha anunciat una nova ofensiva contra TV3, amb nombroses mesures, entre les quals sol·licitar als tribunals l’autorització -denegada anteriorment- pel tancament del repetidor del Montdúver (que cobreix la comarca de la Safor i parts de les de la Ribera Alta, Ribera Baixa i Marina Alta), que vol tancar el el 15 de desembre de 2010. Vet ací la notificació que ha rebut Acció Cultural del jutjat.
L’Aljama, el sentiment precís
Han passat ja uns quants dies però s’imposa parlar de l’Aljama, que dissabte passat organitzà la III Mostra de Música i Balls Tradicionals al palauet de Bétera. L’Aljama té una posada en escena bella, senzilla, clara, i honesta; la que donen hores i més hores de treball, d’assaig i d’esforç. Amb la imponent figura de Fermín Pardo, una veritable enciclopèdia de la música popular i del ball, descabdellant el programa, i la companyia dels grups convidats, el dissabte vam gaudir al palauet un acte d’alta cultura. D’alta cultura, sí senyor, que s’ho apunten els responsables mal anomenats culturals amb la incomprensió dels quals sovint es topen associacions locals com l’Aljama. Res a veure, doncs, amb la programació cultural freda i despersonalitzadora.
Un dels majors mèrits de de l’Aljama, al nostre parer, és l’aparent facilitat amb què s’allunya de la fixació folclòrica i emergeix com una proposta musical i de dansa popular; popular en el sentit que ens connecta amb allò que som culturalment i amb les nostres pròpies emocions. Tot açò amb un sentiment necessari, però moderat, contingut, diríem que just el sentiment precís. I ho diem amb el goig que fa saber que tenim l’Aljama per molts anys.
L’oportunitat d’una ILP
Compromís anuncia l’admissió a tràmit de la iniciativa legislativa popular (ILP) per l’educació infantil pública i gratuïta de 0 a 3 anys. Molt bé, no tenim cap dubte sobre la necessitat de crear una xarxa d’educació infantil com la que reclama Compromís, i si s’escau ens farem fedataris. La pregunta és: “Calia ara, una ILP?”. Llegeix més
Ateneu de Bétera i canvi cultural
Com va dir n’Antoni Marzo en la presentació de l’Ateneu Cívic i Cultural, ha estat una gestació de nou mesos, si fa no fa com un embaràs del qual dissabte passat vam assistir al naixement. Només per l’enorme quantitat de persones que es van aplegar al casal del 21 del carrer Major, per llur diversitat, per l’energia i les idees que hi van circular, en definitiva per la il·lusió que surava en l’ambient d’aquella nit que va ser tan especial, ja podem concloure que la iniciativa de l’Ateneu ha estat un èxit. El poble el necessitava.
Dissabte va ser un tast del canvi cultural que l’Ateneu s’ha fixat com a objectiu. La inauguració va ser indret d’encontre i d’intercanvi; acompanyats del geni de la colla Xe què burrà, de la bellesa corprenedora de les danses de l’Aljama, dels Paisatges Tèxtils d’Empar Esturi, i enriquits pel talent arribat d’altres comarques. En els temps de la modernitat líquida neix l’Ateneu amb la voluntat de ser una institució sòlida: on tot i tothom es pot tocar, i duradora. Caldrà treball de valent a partir d’ara per tal de consolidar el projecte.
Des d’ací felicitem de tot cor a les persones que tant han treballat per a fer l’Ateneu possible, i a tots els que han permès la viabilitat econòmica del projecte amb les seues aportacions. Llarga vida a l’Ateneu!
- Inauguració de l’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera (àlbum de fotos).
- Ulisses 20: Ateneu Cívic i Cultural.
- Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria: Reportatge.
El 23 d’octubre inaugurem l’Ateneu
No hi faltes!
El tren dels miracles
El 9 d’octubre passat el president, [molt poc] honorable Francisco Camps, va centrar el discurs institucional de la diada en l’arribada del Tren d’Alta Velocitat Madrid-València. El va qualificar, amb la grandiloqüència habitual, de fet que pot facilitar la tornada de la “prosperitat” dels darrers quinze anys, període que va definir com el “més gran cicle de creixement i ocupació de la nostra història”. Si ho pensem bé, de quina altra cosa podria haver parlar aquest home desnonat moralment i política? Del significat del 9 d’octubre, poca cosa; la mateixa història de la fundació del Regne de València ja el posa en un mal pas, i convé defugir-la. I encara més convé evitar la situació política i econòmica del país. Així que millor transitar per camins segurs i ben coneguts, car si alguna cosa ens ha quedat clara és que el nostre president viatja sovint a Madrid, si més no per vestir-se.
Entestats a treure els tanquets
La pluja persistent ens tanca a casa el 12 d’octubre. Amb la família, junts, una manera saludable de passar la jornada. No obstant això encara comet la imprudència d’encendre la televisió per veure algun dels noticiaris que sovintegen la TDT valenciana. Les cròniques de la festa de la Hispanitat se superen any rere any. Sense sentit del ridícul, ensucrades, servils, fan vergonya aliena. Arriben fins i tot a comentar, amb dolça condescendència, el nom propi de la cabra de la legió. No hauria d’estar permès emetre productes de tal nivell a l’hora de dinar.
Espanya s’entesta a treure els tancs i els soldats al carrer periòdicament, inclòs aquell patètic regiment de legionaris que no saps si fan broma o és que tenen una malaltia nerviosa. L’Estat ineficaç i estafant, del qual a València ens governen els representants més rebordonits, exhibeix amb vanitat aquest anacronisme que la modernitat, el bon gust i el sentit comú haurien d’haver suprimit ja fa massa temps. I per si fora poc darrerament els agafa per presentar-se com a paladins de l’entesa cultural. Alça, Manela!
Potser treuen els soldadets al carrer perquè necessiten recordar-nos que Espanya és -si no vaig errat- l’únic estat de la Unió Europea en què l’exèrcit té la funció d’assegurar la unitat territorial. Ho diu la Constitució; una altra (de les moltes) herència del franquisme. I això vol dir que es tracta d’un exèrcit disposat a intervindre contra els mateixos súbdits -teòrics- si aquestos decidiren democràticament, per exemple, d’anar-se’n i formar un altre estat. No és pura teoria, s’ho creuen de veritat; de tant en tant arriba alguna autoritat, com l’actual president del Congrés, i ens ho recorda.
Talaia Bufilla 