Com fer que un anunci siga odiós
Molt senzill, apel·lant als instints més baixos. Aquesta propaganda ens demana que adquirim un nou cotxe híbrid que podria considerar-se un avanç per a la societat, potser no definitiu, però que com a mínim contribueix a la reducció de les emissions contaminants. Sobre aquesta base es podria haver treballat en un ideari positiu lligat a l’adquisició del vehicle. Però l’únic argument per comprar-lo és el de provocar enveja als nostres veïns. Potser és que els creadors de la campanya ens volen fer pitjors persones. Repugnant.
València, 21/02/2011
Ho ha publicat el diari Levante-EMV en un reportatge que il·lustra a la perfecció com funciona l’urbanisme al nostre poble, i al nostre país. Gràcies a una denúncia d’Ecologistes en Acció s’ha sabut que la unitat d’execució del pla parcial del sector I-3 de l’Horta Vella inclou 27.000 metres quadrats d’una via pecuària, propietat de la Generalitat, als quals s’ha adjudicat una edificabilitat de 0,60, que “ha generado un beneficio de 4.968.000 euros“. 5 milions d’euros, ni més ni menys, amb un bé públic. Tot i que l’arquitecta municipal havia certificat que s’havia inclòs eixa via pública, la Generalitat va aprovar el pla sense reclamar els seus legítims drets. És a dir els de tots nosaltres, ciutadans i contribuents. Segons Ecologistes en Acció, la Generalitat reclama els seus drets o no en funció de qui siga el promotor. No crec que ningú se n’estranye a aquestes alçades.
Arribem al més interessant, qui és el promotor en aquest cas?. Levante-EMV cau una vegada més en el mal costum d’amagar informació, o si més no no dir-la tota. Interessos manen, o mala voluntat, res de nou en la premsa convencional. Perquè si es parla que algú s’embutxaca 5 milions d’euros, no es tracta d’una dada fonamental saber-ne la identitat?. I més tenint en compte que la informació del promotor d’un pla urbanístic és pública, es pot saber amb una senzilla consulta a l’Ajuntament. La primera cosa que cal saber és que el sector I-3 de l’Horta Vella és el del polígon indústrial, i el promotor és el ‘Morito’, Ramón Romero, l’amo de Romymar. Ho sap tot el poble, com també que va comprar el sòl quan era rústic. Ho feia amb un soci; qui? l’administrador únic de la societat Urbanizador Bétera SA, Fabian Granell, àlies ‘caballo blanco’. El ‘Morito’ i ‘caballo blanco’, vet ací el nus gordià de nombrosos episodis urbanitzadors a Bétera. El polígon és a prop de Bufilla, però no cal pujar-se a la talaia per veure que al darrere d’aquesta parella hi ha més foscor encara que la que posa de manifest aquesta notícia. Si podem, en seguirem parlant.
2100 0700 12 0200294927
[Actualització 18/02/2011] ACPV actualitza la web amb una declaració pública i un vídeo de la roda de premsa.
És el núm. de compte d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) on fer les aportacions perquè l’entitat cultural puga fer front a les dos multes per valor de 600.000 euros, imposades per haver emès el senyal de TV3 al País Valencià.
Avui a les nou i mitja del vespre s’ha apagat el senyal de TV3, en un dels dies més tristos i amargs que recorde. Una mostra insòlita d’odi, de tal mesura que deu ser un odi antic, heretat, inveterat i llargament covat. Tot açò ha estat possible amb aquesta democràcia que tenim, i certament és difícil d’assimilar. L’única manera que veig és fer un ingrés al compte d’ACPV, i a seguir treballant des de demà mateix. I per favor mai no deixem que se’ns quede aquest odi a dintre nostre.
Subtitulacions delirants
[Actualització 14/02/11] Vídeo que demostra l’absoluta inutilitat del CLIP. Per cert, pel que es veu es tracta de la contrapartida d’un acord amb Microsoft de 600 milions d’euros.
Cal ser un bunyol de diari, o fer molt evident que hi ha pel mig uns interessos inconfessables, per publicar que Microsoft subtitularà el darrer sistema operatiu al valencià i no dir o no preguntar quin dineral costarà la jugada a l’erari públic valencià. Ho ha fet, com no, el Levante. Avui de matí ha anat de poc que no ens ennueguem amb la torrada del desdejuni, en llegir que s’ha presentat un sistema anomenat CLIP (Captions Language Interfice Pack) que subtitula el Windows 7 i l’Office 2010 al valencià. Probablement és l’ocurrència més delirant que hem sentit mai en l’àmbit de la informàtica i la llengua. Microsoft Ibérica s’ha lliurat al despropòsit; és una empresa i el sentit del ridícul no pot fer disminuir els guanys. Senyors, ja fa molts anys que existeixen versions en català dels sistemes operatius de Microsoft. Quants diners haurà costat aquesta borinotada? Canal 9 n’ha fet un vídeo; el senyor Camps s’assembla cada vegada més a Groucho Marx. Que no es deixe bigoti, per favor, perquè no hi haurà manera de diferenciar-los i no sabrem qui és qui parla.
A banda de tot, l’únic sistema que garanteix que els ordinadors estiguen íntegrament en la nostra llengua és el programari lliure. Si no, depens de la voluntat de les empreses. Microsoft tradueix a canvi de diners, molts diners. I si deixes de pagar, el següent ja no el tradueixen. Els usuaris d’Apple s’han passat anys i panys amb els ordinadors en altres llengües, fet que al meu paper no ha estat suficientment criticat per l’admiració que desperta la marca de la poma. Sols ara, després de moltes campanyes, s’han decidit a incloure el català en alguns dispositius. Però, de fet creguem que els sistemes operatius dels Mac encara no.
Catorze cites de John Berger
Catorze cites extretes de Amb l’esperança entre les dents, de John Berger, publicat per Edicions de 1984. Una cita per cada capítol, tret d’alguna excepció. Recull d’articles escrits entre la caiguda de les torres bessones i la guerra de l’Iraq, Berger barreja l’assaig, la poesia i la seua personalíssima prosa. El seu pensament és d’una singular intensitat; ens ajuda a situar-nos en el món i ens recorda, una vegada més, que la llibertat de pensament comença a dintre nostre. La revista digital valenciana Debatabat en va fer, com sempre, una ressenya acurada.
1.- “Com conviuen vius i morts? Fins que el capitalisme no va deshumanitzar la societat, tots els vius esperaven l’experiència dels morts. Era el seu darrer futur. Tot sols els vius eren incomplets. Per tant, els vius i els morts eren interdependents. Sempre. Tanmateix, una forma singular d’egoisme modern ha trencat aquesta interdependència. Amb resultats desastrosos per als vius, que consideren els morts a eliminats.”
2.- “El món ha canviat. […] La desinformació desenvolupa les seves tècniques. […] Militarment parlant, l’Estat nacional dels que han patit el pitjor genocidi de la història s’ha tornat feixista. […] El lèxic polític visionari de tres segles s’ha llençat a la paperera. En resum, s’ha establert la tirania global, econòmica i militar dels nostres dies.”
3.- “Per al Primer Món això és difícil d’entendre […] perquè està contínuament distret i se li desvia l’atenció. Parlo de la desesperació que brolla d’unes condicions de sofriment que obliga a ser inflexible. Per exemple, quan s’ha viscut durant dècades en un camp de refugiats.”
4.- “En el món real, la gent sense esperança està condemnada a quedar-se sola. ”
5.- “La Democràcia no s’hauria de confondre amb la ‘llibertat’ de tria binària, ni amb la publicació d’enquestes ni amb el fet d’aclaparar la gent amb estadístiques. Tot i així, és el que es pretén.” Llegeix més
El Ginkgo Biloba del Mas de Romaní
Tenim a Bétera un exemplar d’una de les espècies vegetals més singulars del planeta, un autèntic fòssil vivent, el Gingko Biloba (Ginkgo biloba). Es troba al Mas del Romaní, al mur que dóna al carrer Noria (al mapa el carrer es diu travessia Pobla), entre un xiprer i un pi. Fa un temps se li va trencar una branca, i lamentablement ara mateix l’ataca una enfiladissa que ningú no s’ha molestat en treure. Qui el va plantar?, potser és la pregunta. A la foto el teniu a l’hivern, sense les característiques fulles en forma de palmito, inconfusibles. El Gingko va ser aliment dels dinosaures, i se n’han trobat mostres fòssils del període Permià, fa 270 milions d’anys. L’espècie va assolir la màxima diversitat durant el període Juràssic. Durant molt de temps es va creure extingit, però es va conservar a temples budistes de la Xina. Ara té molt d’èxit com a arbre ornamental. Resisteix la pol·lució urbana i a penes té malalties. Fins i tot els Ginkgos van sobreviure a la bomba d’Hiroshima, demostrant que, per moltes pretensions que ens fem els homes, la natura sempre estarà per damunt. Aquesta web ens presenta tres exemplars que van sobreviure a la radiació nuclear, i tots tres es troben a menys de dos quilòmetres de l’epicentre de l’explosió.
Vet ací, doncs, un dels veïns més il·lustres del poble. Com a curiositat fil·lològica dir que el mot gingko prové d’una transliteració errònia del japonès ginnan (pres per ginkyo) feta pel naturalista alemany Engelbert Kaempfer, primer occidental a descriure l’espècie el 1690.
Què fan amb els nostres fems
La societat de consum és també la societat de la gestió dels residus. Ho han assegurat nombrosos teòrics, i ara per ara ningú ja no dubta que consum massiu i producció de residus són les dos cares de la mateixa moneda. Els nostres governants, els quals no m’imagine quina classe de maldats hauríem de fer per merèixer, ho han entès perfectament però amb matisos: “en la nostra societat els ciutadans han de pagar pels residus, ara bé, que els gestionem o no ja són figues d’altre paner”.
L’estafa amb els fems al Camp de Túria, els Serrans i altres comarques, és de dimensions colossals. No espereu operacions alambinades d’enginyeria financera, aquesta gent ho fa molt més senzill. Ha recaptat dos vegades ja 11 milions d’euros als veïns de 61 municipis per un servei inexistent. “Et dic que et faré un servei i et cobre per això, però el servei no el faig”. Per què complicar-ho més? La milionada és en concepte del tractament de residus a Llíria a d’una planta del Consorci València Interior, que havia d’estar acabada el novembre de 2009. Les obres tot just han començat fa uns dies, com certifica en un reportatge gràfic el blog Des de Llíria cap a Itaca, a qui felicitem per la magnífica feina. No cal dir que amb 22 milions d’euros al Consorci encara no li arriba per fer una versió de la web en valencià, ens haurem d’esperar un anys més. Ho han empastifat tot de tal manera que, tot i que la notícia s’ha publicat en un grapat de mitjans, ací no passa res i tot pareix normal. La indiferència i la desídia que ens porta al suïcidi com a societat que vol tindre un projecte comú de futur.
Joaquín Sorolla no farà oblidar Jesús
Per si algú no ho ha vist encara, ací hi ha les fotos del canvi de nom de l’estació de Jesús del metro de València. En la imatge que destaquem en aquest apunt encara s’entrelluca el nom de Jesús a sota del flamant Joaquín Sorolla. Metàfora perfecta; encara que vulguen el canvi no farà oblidar el record dels quaranta-tres morts de l’accident de metro.
Ja pot donar arguments el Govern valencià que justifiquen el canvi de nom, que seran tots inversemblants i il·legítims, des del moment en què s’ha negat a rebre a les víctimes i a assumir cap mena de responsabilitat. Quaranta-tres morts en un túnel no encaixen amb la València feliç inspirada en Dubai on ens volen fer creure que vivim. Ara bé, se’ls ha de reconèixer una vegada més que tenen la capacitat de superar sempre allò imaginable. Perquè això del canvi de nom és ben gros…aquesta gent faria de Mauthausen un parc temàtic de Disney sense ni despentinar-se.
Primer dia de l’any al Gorgo
Gàtova i el pic del Àguila, des del Gorgo.
El dia u, del mes u, de l’any u, u, com li ha agradat de descobrir al meu fill gran -nascut ja en l’actual segle-, l’hem passat al Gorgo, un dels cims més representatius de la Calderona, injustament oblidat. El matí boirós ha estat compensat amb escreix amb la satisfacció de començar l’any amablement, amb la família tan estimada i els amics l’amiga. No hem pogut divisar Penyagolosa ni la mar; motiu suficient per tornar. Tampoc no hem vist la fonteta del Gorgo; a la pròxima la cercarem. Hem intentat senzillament seguir el consell del mestre Zurriaga, recollit per aquella web modèlica que va ser l’àrea de serveis de VilaWeb Bétera produïda per Bufilla Virtual: “Que la sentor dels brots tendres, del sotabocs olorós i punxent, la visió de les roques i els perfils d’aquest paisatge enlluerne els vostres ulls, que pugueu arribar al cim per descobrir l’amplada d’un paisatge perdut en l’ample horitzó”.
L’ascensió al Gorgo des del Mas de Tristany es fa per un recorregut preciós i senzill, d’una hora si fa no fa. Seguint el camí des de Tristany a Gàtova cal agafar el primer trencant a l’esquerra; hi trobarem una senyal que indica el Gorgo, i la primera de les marques verdes. Les marques ens guien perfectament fins el cim. Sols hi ha un moment en què dos marques es contradiuen, una marca l’esquerra, cap a amunt, i a l’altra la dreta i cap avall amb l’afegit d’una fletxa de reforç pintada a mà. Cal agafar la de l’esquerra. Ací hi ha unes fotos magnífiques de les perspectives des del cim.
Entre primeres edicions del Tirant
Quan comence l’any restaran poc més de dos setmanes per visitar l’exposició “Joanot Martorell i els literats valencians del segle XV“, a la Biblioteca Valenciana. Si teniu una estoneta no deixeu passar l’oportunitat; paga la pena. La bellesa dels exemplars originals de l’època causa un impacte sorprenent, si més no per algú no iniciat en la bibliofília com jo mateix. S’hi poden veure els tres únics exemplars que es conserven de la primera edició del Tirant lo Blanc, feta a València per l’impressor Nicolau Spindeler el 1490, i que es conserven a la Universitat de València (ací en facsímil), la Hispanic Society de Nova York i la Biblioteca Britànica de Londres. Pareixerà obvi però els llibres també es poden llegir; si voleu llegir versos d’Àusias March tal com ho feien els coetanis, la Biblioteca Valenciana és el lloc. Potser vos sentireu per un moment traslladats a la València puixant del segle XV. Esment a part mereix l’únic fragment manuscrit que es conserva del Tirant, anterior a la primera impressió. Els textos de l’exposició són al llibret electrònic.
La visita a la Biblioteca Valenciana també permet de fer un recorregut per Sant Miquel dels Reis, antic monestir cistercenc de Sant Bernat de Rascanya, i abans alqueria islàmica, edifici que ha tingut una atzarosa existència i del qual se’n va mutilar alguna part en convertir-lo en presó. Hi destaca el monumental claustre renaixentista, a la imatge.
Talaia Bufilla 