El tren dels miracles

El 9 d’octubre passat el president, [molt poc] honorable Francisco Camps, va centrar el discurs institucional de la diada en l’arribada del Tren d’Alta Velocitat Madrid-València. El va  qualificar, amb la grandiloqüència habitual, de fet que pot facilitar la tornada de la “prosperitat” dels darrers quinze anys, període que va definir com el “més gran cicle de creixement i ocupació de la nostra història”. Si ho pensem bé, de quina altra cosa podria haver parlar aquest home desnonat moralment i política? Del significat del 9 d’octubre, poca cosa; la mateixa història de la fundació del Regne de València ja el posa en un mal pas, i convé defugir-la. I encara més convé evitar la situació política i econòmica del país. Així que millor transitar per camins segurs i ben coneguts, car si alguna cosa ens ha quedat clara és que el nostre president viatja sovint a Madrid, si més no per vestir-se.

Davant les misèries del present, Camps prefereix mirar el passat recent amb satisfacció i, pronosticar-nos un nou futur de benestar que ni nosaltres mateixos havíem somiat. Es tracta de la petulància del dement, que faria enrogir al més discret, però que aquest home exerceix amb insòlita impassibilitat. Quan tot Europa, inclosos els liberals de pedra picada, assumeix que el creixement basat en l’especulació urbanística va ser un errada greu i que representa un període que mai no tornarà, Camps diu que no. “No” diu, va ser un paradís que hem de recuperar. I com que l’home ha llegit manuals de bon polític s’assegura d’oferir quina va a ser la fórmula màgica de la prosperitat: l’eix Madrid-València, gràcies a l’alta velocitat. Segurament dels presents durant el discurs pocs se’l van creure; ara bé, tots van aplaudir. Així és la mal dita “classe dirigent” que tenim. Mal dita perquè, és clar, molts valencians hem vist el panorama i preferim dirigir-nos nosaltres mateixos.

L’AVE Madrid-València, amb l’habitual dosi d’anticatalanisme cavernícola i racista que cal recarregar cada quatre anys, pareix que serà un dels eixos de campanya del PP. De nou viurem en el país de cucanya gràcies a l’alta velocitat que arribarà de Madrid. Més val que ens preparem; ens diran que l’AVE portarà la prosperitat econòmica. I això és fals, una vegada més. L’AVE és una ruïna econòmica. Com que es tracta d’una veritat d’estat, d’una veritat radial que el bipartidisme PPPSOE i tot el seu aparell mediàtic abonen dia sí i dia també, potser costa una mica de creure, però ho tornarem a dir: és fals. Segons ha reconegut la Unió Internacional de Ferrocarrils, sols hi ha dues línies d’alta velocitat rendibles al món: Tokyo-Osaka i París-Lyon. No compararem la població d’aquestes dos parelles de ciutats amb el binomi Madrid-València, perquè tenim un poc de pudor. Només cal comparar les ràtios de passatgers per quilòmetre de l’alta velocitat: a França són de 41,5; a Espanya de 2,8. Unes quinze vegades més, un detallet de no res. Davant l’interès de l’administració Obama en l’alta velocitat, i de projectes a Califòrnia i a Florida, als Estats Units d’Amèrica s’han preocupat darrerament per la qüestió. Diferent informes oficials (com aquest preparat per al Congrés per la Federació de Científics, o aquest altre de la Corporació Nacional del Ferrocarril) ofereixen les mateixes conclusions. A la pràctica no hi ha línies al món que puguen compensar els costos de producció. I sobre els suposats beneficis per a la societat en general, són això mateix, suposats, i caldria veure si són proporcionals als costos. I no cal afegir res més al respecte.

Així que de la prosperitat promesa, ja veurem. Ací del que es tracta és de supeditar l’economia i el benestar a un projecte polític, i en el cas de Camps i el de l’alta velocitat espanyola el projecte està ben clar: l’Espanya radial de sempre, i avant. I el projecte cal treure’l endavant siga com siga, si cal amb decisions antieconòmiques. Ara bé, el PP valencià adobarà el discurs amb la reivindicació de l’Arc Mediterrani, no s’ha de deixar passar l’avinentesa de deixar de criticar el govern espanyol del PSOE -algun altre dia ja parlarem de les sigles d’aquest partit-. Com si la deixadesa de la inversió en l’Arc Mediterrani fora cosa d’un sol partit, o dels últims anys, i no conseqüència d’un model d’estat. Potser cal recordar que l’única infraestructura amb cara i ulls de què disposem per connectar-nos amb Europa, l’AP-7, a banda de ser de peatge, ja va ser una imposició del Banc Mundial a les autoritats espanyoles l’any 1964. Hi ha algú que es crega que l’hagueren fet en altres circumstàncies?