L’albatros alça el vol

La nostàlgia m’ha provocat rebuig, i una mica de por, durant molts anys; per estèril ancoratge en el passat, per excessiu ensucrament. Ara m’ho mire diferent i crec que la remembrança del passat pot ser agradable, i molt, si està feta amb una intenció i clara i sobretot amb bon gust. M’ha costat anys d’arribar-hi i saber destriar, ho he de reconèixer. Ho vaig constatar fa uns dies mirant de nou la deliciosa obra nostàlgica que és Radio Days, de Woody Allen. I ho constate també avui, que m’ha agafat un atac sobtat de nostàlgia en saber que el diumenge tancaran els cinemes Albatros de València. Els Albatros, amb permís de la Filmoteca, va ser el lloc on els universitaris de la meua generació vam descobrir que existia una altra manera de veure el cinema. El ritual en la foscor de la sala. Era una cita setmanal obligada, on vam conèixer filmografies admirades i també on ens vam empassar rajoles indigeribles. Allà ens va picar a molts el cuquet del cinema; qui n’ha estat víctima ho sap molt bé, perquè mai no t’abandona per moltes voltes que done la vida. Recorde que alguns cap de setmana es dedicaven a algun director; en un, dedicat a Fellini, vaig veure I Clowns, sol, com tantes altres vegades. Conversàvem de cinema amb passió, sense tindre gaire idea, si fa no fa com ara. De tantes coses com volíem parlar vam organitzar un programa de cinema a la ràdio municipal de Manises; de títol vam triar la Llanterna Màgica, en homenatge a un dels ginys precursors del cinematògraf. A la cua dels Albatros vivíem en directe per primera vegada l’escena que més es podia semblar a la de Marshall Macluhan en Annie Hall (en castellà), d’Allen; al film fa més gràcia, segur, però nosaltres ens moríem del riure. Ara hi trobem a faltar sensibilitat cap a la llengua pròpia, però aleshores encara no ho podíem imaginar. Gràcies, Albatros, per tot el que ens vas donar, i bon viatge.

El candidat de Compromís a l’alcaldia de València, Joan Ribó, ha dit que el tancament dels Albatros palesa la pobra política cultural de Barberá. I segurament té raó, en una ciutat on tanquen uns cinemes, com tantes altres coses, i ací ‘no passa res’.