‘Perquè ja n’hi ha prou de tanta hipocresia’

“Porque basta ya de tanta hipocresia”. Amb aquest títol, que espontàniament va escriure un amic madrileny historiador, especialista en memòria històrica del franquisme, em van enviar l’escrit ‘La paradoxa de Garzón‘ (ací l’original en castellà). Enllace al text, per si algú encara no l’ha llegit, signat per destacats defensors dels drets humans. Sort, sempre pots trobar algú que escriu millor que tu allò que penses.

Sóc descendents de republicans, obligats a l’exili, empresonats i torturats. Forma part fonamental de la meua identitat i la de la meua família. No cal dir que pense que cal fer justícia de veritat amb les víctimes del franquisme, si es vol superar d’una vegada l’herència del règim i fer que la paraula ‘democràcia’ deixe de ser un mot incomplet. Però barrejar aquesta aspiració legítima de justícia amb la defensa del jutge Garzón, amb un currículum contrastat de manca de respecte per drets elementals, em pareix una confusió intolerable i, la veritat, ja em comença a embafar. En alguns casos la defensa del jutge és un acte d’hipocresia, una actitud interessada; on era tota aquesta gent quan Garzón emparava tortures, tancava diaris, i fabricava sumaris sense fonament al ritme dels polítics? O millor, què feien lloant al falangista Samaranch fa quatre dies?. En altres casos, vull creure, es tracta d’un excés de bona voluntat, que tampoc no deixa de ser un error.